L'història del primer petó de la Hikari i el Kengo:

´´Em trobo asseguda en un dels gronxadors del parc de la ciutat, espero al fet que el venja, ja vull veure aquests dolços ulls negres que tant m'agraden, que m'omplen d'una bella llum i esperança, que em donen el valor per seguir vivint; és un dia com tots, fa un parell d'hores sortim de l'escola, vaig en 2º any de secundària i tinc 14 anys, s'acaba d'anar un dels meus millors amics, un noi de pèl morat, obsessionat amb el futbol, m'acompanya a casa després de classes i també al parc, em va tornar a demanar que sortíssim… però li vaig dir que no, havia d'esperar-ho, haig d'esperar-ho, ja puc imaginar-ho arribar, amb el seu despentinat cabell castany, els seus càlids ulls de color negre i el seu alegre somriure, aquest somriure que tant m'agrada, sobretot quan és a mi a qui la hi dedica… segur vindrà de casa del seu germà i em saludés amb un tendre somriure… no sé quan van canviar els meus sentiments cap a ell, quan passi de l'amistat a l'amor, solament sé que el cas estrany massa quan no està a prop... Ja se li va fer tarda, m'acomodo el cabell sense parar, aquesta mania la tinc des de nena, el meu cabell llarg fins a les espatlles no pot acomodar-se més, de vegades crec que espera al fet que l'amb les seves mans ho acariciï… ho veig arribar, amb un somriure i disculpant-se per la tardança, … em mira somrient i comença a acomodar-me el pèl… aquest és un dels millors dies de la meva vida, solament perquè estic amb ell i cada dia que passa m'enamoro mes i mes… ah! No he dit el meu nom?
Sóc Hikari i aquesta és la història del meu primer petó...

´´Surto corrent de la casa, sento cridar al meu germà el meu nom… ho lamento però no puc esperar-ho; ella m'espera al parc, volgués estar ja aquí al seu costat, veure aquest somriure ple d'alegria, d'innocència, de llum… m'apresso mes, se'm va fer tarda, a l'escola em va dir que la veiés al parc, però la tasca és molta, si m'haguessin dit que 2° de secundària era tan pesat hauria reprovat! Però no, no podria, no perquè ella si hagués passat, no podria viure si no estic amb ella… als meus 14 anys mai vaig creure poder enamorar-me així d'algú, sempre va estar amb mi, de fet, sempre ha estat la meva millor amiga, però està el… aquell noi peñimorado, el meu millor amic i el meu pitjor enemic, el meu rival pel seu amor i el meu millor company… corro més de pressa, temo que ja no estigui aquí, el meu cor tremola de solament pensar-ho, la nostra cita és al parc i jo vaig a arribar tard per culpa del meu germà i la seva núvia…ja gairebé arribo, me la imagino asseguda esperant-me, amb el seu pèl llarg bressolant-se amb el vent, els seus dolços i profunds ulls, tan tendres i serens, aquests ulls que em donen el valor per enfrontar-me a tot… Com dir-li el que sento per ella? Com explicar que la nostra amistat es transformo en alguna cosa mes forta? Com declarar-li el meu amor?... la veig asseguda en els gronxadors, em disculpo per trigar, ella em somriu i solament mou el cap divertit, es veu bella quan somriu, no puc controlar-me i acaricio el seu bell cabell castany… com a desig besar els seus llavis i declarar-li tot el meu amor!... Aquest és un dels millors moments de la meva vida, solament per estar amb la meva estimada… Qui sóc jo?
Em dic Kengo i aquesta és la història del meu primer petó…